Nostalgia? Potser sí, avui m'ha donat per recordar, per fer memòria i tornar al passat, a aquelles partides interminables, aquelles lectures de manuals, que tot i semblar infumables, alguna cosa devien de tenir que encenia les nostres il·lusions... i la nostra dedicació horària. Perquè eren hores de lectura, preparació i partides. Coses que ara per ara semblen més complicades. I és que ens hem fet grans, amb totes les seves coses bones (ara podem acceptar caramels de desconeguts, que són els millors (Chris Peterson dixit)), però també amb més coses que fer i en que pensar...
Duc un munt de temps intentant crear i re-crear partides de factura pròpia a una ambientació contemporània i tot i que les poques que he dirigit he de reconèixer que no han estat malament (una d'elles em va fer por a mi i tot després d'haver-la dirigit), em manquen els moments per a estar tranquil davant d'un munt de notes i d'idees i anar teixint la campanya que m'hauria agradat teixir.Això a la fi desemboca en inactivitat rolera i en una espècie de lloc buit en un espai que sovint era ple de massa coses i aficions...
Igual hauria d'admetre que tots ja hem crescut i que això s'acaba. Igual "contar històries a la vora del foc" és tant qüestió de cultures encara arrelades a l'Edat de la Pedra o properes a ella, com d'edats vitals més primerenques. Ostres, si en Toni ja ha fet els 30, i jo ja soc a prop dels 40...
No sé què dir. Si el que acab d'escriure té alguna cosa de cert, aleshores el que passa és que el que sent és fruit de la meva immaduresa. Però llavors pens amb R.L.Stevenson, "Tusitala", el que conta històries. Me basta amb ell, amb ningú més, i aleshores crec que contar històries, crear històries, no te per què ser res d'infantil.
Almenys no manco infantil que anar tot el dia follat per l'autopista conduint un objecte gran i pesat, transgredint sovint normes que no només ens posem en perill a nosaltres, sino als nostres iguals, on depositam part de les nostres inseguretats com si d'un ídol al qui li atribuim propietats animades es tractàs, convertint-nos de posseidors a posseïts, traient els nostres instints més baixos i posant-los al servei de la immolació dels deus de l'asfalt i de la modernitat més descarnada. I tot això quan molts d'aquests dels que acab de parlar no van mamats o esnifats. Això sí, després tothom aparenta ser una persona d'una maduresa intatxable.
És curiós com moltes conductes molt pròpies d'homes i dones adults de principis del XXI no són tengudes com terriblement immadures, i jo ara m'estigui qüestionant si jugar a rol és cosa d'al·lots.
Almanco les immolacions que ens inventam jugant a rol sempre formen part d'aquest mal elemental i simbòlic que individualment, com a persones amb una MORAL, somniam amb eliminar de les nostres vides, i que situam a la ficció per a poder tenir el luxe de, en la ficció, ser capaços d'acabar amb ell. Un consol a nivell de catarsi, que ens permet per una estoneta ser herois dins l'imaginari col·lectiu. Almenys simbòlicament això és el que fem, i en fer-ho amb l'ajut dels amics, i "contant" entre tots una història, en acabar-la ens sentim una mica millor i millors: el mal i la foscor han estat vençuts, i la rao i l'amistat han estat per sobre fins i tot dels deus malignes.
En fi, podria dedicar una altra entrada per a parlar de les "virtuts" de jugar a rol, però, si he de ser sincer, crec que seria una més de milers de contribucions en aques sentit. No crec que pogués dir res de nou, ni de millor manera que ho hagin dit altres.
Estava amb la manca de temps. I amb una altra cosa. L'altre dia, pensant on ficaré tots els meus llibres ara que m'he de mudar de casa i anar a un lloc de dimensions una mica més reduïdes (i m'estic referit a dimensions SÍ euclidianes, per favor), vaig llevar la pols als vells escenaris de Cthlhu de Chaosium (i que va publicar Joc). Això em va fer pensar amb tot el material que tenc, a la llibreria i a l'ordinador, només de Cthulhu. I em vaig adonar de que hi ha un munt de coses que encara són salvables, reconvertibles, reciclables... i rejugables.
Tornar a dirigir els clàssics... Per què no. Això em donaria temps. Molts d'escenaris ja els he llegit, molts dirigit, i alguns d'ells no als botifarrolers habituals... Recuperar les antigualles i donar-lis vida de bell nou, que no està mort allò que bla, bla, bla...
És possible!!!
Clar està que recuperar aquests escenaris clàssics farà que alguns d'ells no els pogueu jugar, però no tots. I què voleu que us digui, pot ser divertit i tot veure com algú pren camins diferents amb els Fongs de Yuggoth, o les Màsqueres de Nyarlathotep, per posar un exemple.
Madur o no, tot sigui per vèncer la inactivitat, i per alternar amb els jocs de taulell, que sí, que són collonuts (i és ver, a mi m'encanten), però què voleu que us digui, encara no han arribat a ser els meus jocs preferits. Aquesta distinció la deix de moment, i ja fa molts d'anys, a aquestes "històries" que hem "contat" entre tots.
Fins aviat.
